"Viñes" verdes lluny del mar...
De petitet vaig viure una temporada en un pis de la plaça Ricardo Viñes, a Lleida, i sempre em va atreure aquell nom. No sabia pràcticament res, llavors, però Ricardo Viñes no em sonava precisament a nom de plaça. ¿No heu tingut mai orgull de carrer? Jo sí, i quan feia la pregunta als més grans sobre qui era aquell Ricardo Viñes sempre rebia com a resposta que fou un músic, sense més. Només el nom d'un músic per anomenar una plaça tan gran? Viñes era nascut a Lleida. Ah doncs! així ja podria ser.
La lògica infantil d'aquella època em portava a qüestionar que un senzill músic pogués anomenar la meva plaça. De més gran m’he apenedit molt d'aquell poc orgull de plaça que vaig tenir a la meva infància, i més quan vaig saber qui era, de veritat, aquell Ricard Viñes i Roda que s'homenatjava, un dels millors músics i instrumentistes de piano que hi ha hagut mai sota la cap del sol. Els seus companys de partitura es deien Satie, Granados, Ravel, Falla, Debussy... i només per això ja series mereixedor del nom d'un carrer o plaça a la teva ciutat natal. Però a més Viñes va ser un personatge molt inquiet que deixà petjada en la història de la música d'inicis del segle XX. Ell va ser qui ensenyà a molts parisencs qui eren els mestres de la nova música russa com Rimsky-Korsakov, Borodin o Balakire, i fou ell qui donà a conèixer, per exemple, els Quadres d’una exposició de Mussorsky en una conferència al 1905.
Viñes va néixer al 1875 i aviat se’n va anar de casa per fer carrera musical. Als déu anys havien marxat a Barcelona per rebre classes d’harmonia per part del mestre Felip Pedrell a Barcelona, i als dotze conseguia guanyar una de les poques beques de l’època per marxar a estudiar música a França. Al 1911, amb trenta-sis anys era ja un consagrat músic i un clàssic dels cenacles de la capital cultural del món tal com es pot veure en un quadre pintat aquell any per Georges d’Espagnat al costat de personatges com Maurice Ravel o Déodat de Severac.
Adéu a la "Belle Époque"
Explica de manera interessant el musicòleg Jorge de Persia a Ecos de música lejanas (Icaria, 2012) com la guerra ho va espatllar tot. Al 1914 el món es va tornar boig, i això portà la desfeta d’una època i una generació molt interessant de la història cultural de la humanitat. Falla i Turina, asustats pel possible atac a París van fugir cap a Espanya. Granados morí ofegat en un vaixell per culpa d’un torpede alemany a alta mar. Debussy finà també durant la guerra al 18, i Ravel, que va escapar del front de Verdú per una peritonitis, quedà trastocat per més per la desaparició de la seva mare. Viñes, molt de Lleida, és negà durant la guerra a interpretar cap autor alemany, ni tan sols el “Sant Cristo” gros de Johan Sebastian Bach. Ni tan sols Pau Casals, tan enfadat amb Franco i Hitler, va gosar anar tan lluny.
A partir de la Pau de Versalles les aigües tornaren però al seu lloc, encara que ja no fou el mateix. La guerra havia desfet la Belle Époque, i fet malbé la millor colla de pianistes dque havia reunit la història de la música. Viñes s'escapà de París i va fer algunes gires per Sud-Amèrica, especialment a l’Argentina on va ser molt ben acollit. Inclús al 1934 al ser identificat en una sala de teatre de Buenos Aires mentre la gent acudia a una representació del mateix García Lorca, fou aclamat com espectador.
I de nou la guerra. L’arribada dels Nazis a París va empényer a Ricard Viñes a plantejar-se tornar a casa, per primer cop. No tenia ni un ral, i mai s’havia posat en política. A Lleida, en canvi, el règim franquista estava àvid del retorn de figures en el món de la cultura que li permetessin arreglar la seva fulla de serveis. La Falange i els militars havien fet net a l'arribar a l'hivern de 1939 i no quedava a la Terra Ferma cap figura destacada del mon de les lletres, les arts o la música. A l'arribar, les autoritats franquistes li van retre alguns homenatges , però la ciutat vivia moments especialment durs. Tant durs, que fins i tot un personatge com Viñes va morir pràcticament a la indigència poc després, un 29 d’abril de l'any 1943. Per desgràcia de tots, els seus hereus -la seva família- van optar per vendre gran part del seu arxiu personal als americans, en concret a la Universitat de Colorado on es conserva encara avui la Ricardo Viñes Piano Music Collection. Al menys allí els originals no se’ls van menjar els cucs.
Algun dia Ricard Viñes s'hauria de mereixer alguna cosa més gran que una bona plaça a Lleida, o rebre el nom d’algun concurs internacional . De “Ricards Viñes” Catalunya no en va massa sobrat, i faria falta algun reconeixement més enllà del que va fer la ciutat de Lleida durant el Siuranisme. El reconeixement hauria de ser més gran, més col·lectiu. De país, per entendre'ns. Hi ha personatges que s’ho valen, encara que durant la seva vida no hagin militat en cap bàndol de la història. "Viñes", i no tan verdes prop del mar!, podriem reinvindicar-lo metafòricament.
En quan anomenar-lo "Ricardo” algun dia també haurem d’assumir el nostre llegat. Potser quan siguem independents serà molt més fàcil, però per sort o per desgràcia els catalans som hereus del nostre passat, tal com aquest va succeir. La història no ha estat fàcil, en general, i hem necessitat, i necessitem encara avui, excessius recargolaments per tirar endavant. Ha estat la nostra peculiar way of life, potser com les branques de les oliveres de les afores de Lleida que han hagut de rebregar-se i retorçar-se per poder sobreviure a les inclemències i proporcionar un fruit que es la base del millor oli del món, d’arbequina, per suposat. Som així. Fills, a voltes, d’una història que no va poder ser, descendents també d'un ahir encara que aquest no ens acabi d'agradar. Confiem però que al final totes aquestes vinyes i oliveres del país donin bona collita. La terra hi és. Tot depèn, com ha estat gairebé sempre, de nosaltres, tot i les inclemències.