Diaris de Wagneriana-1. Camí a Bayreuth
Wagneriana, un país imaginari situat a Centreuropa entre el nord de Baviera i el sud de l’antiga República Democràtica d'Alemanya, és tota una revelació. Probablement sigui el paisatge més ideal d'Alemanya de tots els que s'hagin fet i desfet mai, tant visual com intelectualment. Lloc eminentment rural, encara que farcit de ciutats que han marcat la història cultural europea, aquesta és una terra enbolcallada per una infinita manta d'arbres i turons, tots de color verd ben profund. Ara entenc la passió dels alemanys pel medi ambient i els productes bio. No per casualitat els partits verds i l'ecologisme com a moviment polític van néixer aquí a Alemanya. És la fibra natural que vertebra avui el consumidor germànic, més enllà de l'amor inmens que tenen per la tecnologia i la seva passió per l'automòbil, un altre invent alemany, per cert, en aquest cas del senyor Benz.
Estem, doncs, en el moll de l'os de l'Alemanya més alemana. Vull fugir de tòpics, que no han fet més que espatllar la manera d'accedir i entendre aquest poble tan peculiar, i alhora tan important per Europa, però veient la cara de satisfacció i orgull que mostra el conductor de l'autobús que ens porta a Bayreuth, crec encertar-ho del tot.
Estem a les portes d’arribar a Bayreuth, la possible capital espiritual d’aquest país de ficció. Wagneriana, es clar, no surt als mapes. El seu escut no l’ha plorat mai ningú. La seva bandera no s'ha vist tampoc en un camp de futbol -el veritable lloc on es reconeixen així mateixos els països- i no ha estat admés a cap club internacional, per qué ningú ho ha demanat. És una invenció meva, exclusivament meva, sorgida de la meva imaginació a partir d’algunes sensacions que m'ha provocat una pausada atenció al seu paisatge, i considerant també algunes de les històries que m’ha explicat la seva gent. Penso, però, que no vaig tant desencaminat.
Estic fent un viatge per la nova Turíngia surgida després de la unificació alemana, per les valls de la vella Saxònia i el nord de Francònia seguint el rastre de la vida i l’obra de Wagner, obert però a qualsevol altra aspecte de la geografia humana i cultural d'aquest indrets. El que he vist fins ara em fa pensar que no solament m'estic banyant dins el rovell de l’ou d’Alemanya més profunda, sinó que també estic descobrint una terra particular, amb caràcter propi i que percebeixo una mica diferent de les del seu voltant: el món catòlic de Baviera, al sud; la fredor de les Prússies, a partir de l'Alta Saxònia, al nord; les escarpades muntanyes habitades pels eslaus a l’est, l’esperit de país de ribera a l’oest, seguint els camins de les valls del riu Meno fins a Frankfurt, ja a Hesse.
Wagner va ploure sobre mullat
Wagneriana, a més, sembla tenir moltes coses en comú entre sí. Ja ho he dit abans. Hi ha una cadència inacabada i musical en el seu paisatge de mitja muntanya que ho envaeix tot, i li dóna, d'entrada, una unitat gràfica i visual. L’arquitectura sembla anodinament la mateixa miris on vulguis, i l’olor a roure és present arreu. Als boscos, per suposat, però també a molts menjadors de restaurant, a tantes sales de consells municipals, a l'interior dels castells.
No obstant, he de reconèixer que aquesta suposada unitat de Wagneriana no té cap arrel històrica, ni ha comptat mai amb un personatge que l'ordenés i donés sentit, per molt que m'hi entesti. Aquest país utòpic que estic travessant no tindria, realment, a Richard Wagner només com la seva gran icona, malgrat denominar-se Wagneriana. Aquesta ha estat terra de grans i bons pintors com Cranach i Durero; país de científics i pensadors com Leibniz, Nietzsche i Max Weber; també la llar natal de tipus més prosaics com l’inventor dels texans Levi Strauss, el polític Henry Kissinger, i el ara no tan conegut Lothar de Maizière, que va passar a la història per ser l'últim dirigent de la RDA. Michael Ballack, el darrer de les figures del futbol a la RFA, és ara el fill més admirat.
Som a un país que s’estén entre les llomes de Francònia, els pujols de Turíngia i les planures de Saxònia, en un triangle que tindria com a vèrtex: a ponent Eisenach, el lloc on va néixer on altre monstre de la música com Bach. A llevant, Görlitz, la més oriental de les ciutats de la actual República Federal d’Alemanya, fent frontera amb Txèquia. I al migdia, Nüremberg, el lloc on es guardaven històricament els tresors del Sacre Imperi Germànic. Tota una declaració de principis.
Com a dada anecdòtica, o potser no, cal assenyalar que en aquest triangle màgic es troben més del cinquanta per cent dels museus dedicats a la música de totes les terres de parla alemanya. Ni la musicomania d'Austria ho supera. El vincle de Wagneriana amb la música és, per tant, molt sòlid i profund. No per casualitat, aquí van néixer també Mendelssohn i Schumann, a més de Wagner. Hi ha un dels museus de la música més obligats a conèixer com el que s'ha dedicat al citat Bach, a la seva casa natal. També sales de concert de fama mundial com la Gewandhaus i el Teatre de l’Òpera ambdós a Leipzig. Cors de música centenaris com el de l’església de Sant Tomàs -fundat al 1212, i que ha cantat sense interrupció fins al present- o també el Dresdner Kreuzchor que aparegué al mateix segle XIII.
A Wagneriana hi ha l’Orquestra Estatal Saxona de Dresden que és l’agrupació musical més antiga del Planerta sense oblidar-nos la Filarmònica d’aquesta mateixa ciutat. La tradició per l’orgue que hi ha en tots els pobles i viles de Turíngia, des del segle XVII, és avui reconeguda per tots els musicòlegs internacionals. I per suposat es troba Bayreuth, centre de peregrinacions de tots els wagnerians de l'Univers. Wagner, d'alguna manera, va ploure sobre mullat.
Durant el viatge he descobert altres llocs fantàstics vinculats al món de la cultura, més enllà de la música. Aquí es situa també l'església de les lletres de Weimar, que va tenir a Goethe com el seu suprem sacerdot, i es pot gaudir del paisatge toscà que envolta Dresden, que per alguna cosa ja va ser anomenada en el Barroc com la “Florència del Nord”. També hi ha altres ciutats que formen part d'aquest esperit com Leipzig, que a més com a ciutat burgesa i mercantil li va donar força diners. Hi ha la sàvia universitària de Jena, cau d'una de les millors ciències del món, a més de les lletres de Schiller ; la sumptuosa Gotha, d'on prové l'actual família real britànica dels Windsor, que li va donar prestigi. Wagneriana és tot un tresor per qui li agradi el turisme cultural.
La particularitat de Francònia
A l’autobús que em porta a Bayreuth hi ha alguns estrangers que també estan encuriosits per entendre "l’enigma Wagner", un personatge difícil, d'una obra encara més complexa. També alemanys, es clar, que hi estan més acostumats, encara que estic segur que voluntàriament hi ha hagut un cert oblit d'ell durant les darreres generacions, i per això a Wagner ara no se l’entén tant a Alemanya. Durant el viatge tothom fa una mica de safareig general: es parla de música, de l’impacte de la crisi al cor d’Europa, de les polítiques de la Merckel, de la diversitat d’ Alemanya més allà dels setze länder que estructuren federalment el país. Per exemple, ara creuem Francònia, un territori històric integrat dins el land de Baviera però que gaudeix d’una identitat específica i diferent de la resta dels bavaresos.
Aquesta va ser la pàtria originària del francs, aquell poble germànic que a la fi de l’Antiguitat va envair la Gàl.lia romana, i on va fundar allí un nou regne que estat fonamental per Europa. És la França que coneixem actualment. Naturalment, no ho van fer sols, doncs aquells francs guerrers i barbars es van barrejar amb els gals-romans nadius i van acceptar moltes aportacions culturals de la romanitat com la pròpia llengua. Per això, avui el francès es una llengua llatina, i no una altra d’arrel germànica com ho és l’holandès, per no entrar en les deficultats dialectals de l'alemany. Francònia i França tenen per tant, i malgrat parlar idiomes diferents, moltes coses en comú.
Una altra particularitat de Francònia és que és terra de protestants. Un detall no menor que ve marcat per que els francons estan integrats administrativament dins un land majoritàriament catòlic com és Baviera, que ha fet una veritable creuada d’aquesta circumstància. La seva innegable lleialtat a Roma i el seu rebuig a la Reforma Protestant van fer que Baviera fos una autèntica terra de frontera, i s’exageressin, per tant, les seves formes i manifestacions de catolicitat.
Això es nota encara avui a la cuina. Tot i que els francons són protestants, han estat molts anys permeables a les normes de civilitat gastronòmica de la catolicitat, i en els seus restaurants es menja millor que a les seves germanes Turíngia i Saxònia. No és que a Leipzig, Dresden o Erfut es mengi malament, però és diferent. Al conjunt de Baviera, Francònia inclosa, es xala a la taula com a Itàlia, com a França, com a Castella, com a casa.Si aquí es parlés alguna llengua llatina, i no l'alemany, inclús podríem dir que aquesta gent serien tan meridionals com ho podrien ser els milanesos o els catalans. Facin la prova, i tastin els seus fogons.
Un altre element a més de la història, la cuina i la fe a destacar de Francònia es Bayreuth. Destí final d'aquest viatge. Situada a la capçalera de la vall del riu Meno (Main) enfilant ja els camins que porten de baixada cap a Würzburg i Frankfurt, Bayreuth és una vila d'uns setanta mil habitants que ja en el passat va tenir una consideració especial. El rei de Baviera, Lluís II, pràcticament la va a regalar al seu músic de capçalera, Wagner, i li va aixecar l’entorn dels seus somnis. Des de 1876 és el lloc on es celebra anualment el festival que reuneix a tots els amants de la música de Wagner. És el Montserrat dels wagnerians, sense cap dubte.
Però el mestre no es va ser qui va inventa-se Bayreuth. Molt abans ja era un lloc de música i plaer. Hi ha dos palaus (el vell i el nou) que així ho deixen clar en tant que residència d’estiu de la noblesa prussiana, fins que al 1810, al mig d eles guerres napoleòniques el nord de Francònia es va integrar a Baviera. També compta amb un teatre d’òpera impressionant, de l’època del Barroc, que no té res a envejar a molts escenaris del bel paese, sense oblidar tampoc els jardins de l’Eremitage on un es pot enamorar d’una natura increiblement domesticada.
En quan al camp de la música, especificament, a Bayreuth hi ha la casa-museu de Franz List, qui va viure aquí els darrers anys de la seva vida. Cal recordar que el gran pianista era pare de Cosima Wagner i per tant sogre de Richard. Més tard el rei de Baviera va aixecar-hi a Bayreuth la Villa Wahnfried, on vivien els Wagner habitualment i avui és la seu del Museu Wagner. També la Festspielhaus que és on es representa anualment a l’estiu l’obra del mestre.
Wagner va ser un personatge especial, com hem comentat. Un tipus histriònic i exagerat, tragicòmic i teatral como ho va ser també la seva obra. Tant remenat durant el segle XX per les seves opinions sobre Alemanya, els jueus, la burgesia, la música o el reialme bavarès que avui ja no sabem el que fou llegenda o realitat. És evident que la seva figura va ser utilitzada, un cop aquest morir al 1883 a Venècia, per uns descendents i familiars a la cerca d'un benefici etern. També que la política va usar el seu nom en va. Encara avui a Israel està prohibit interpretar a Wagner. El lligam nazisme-Wagner no es pot oblidar, així com així, però... que hi ha del cert en tot?
No es pot obviar tampoc, que el propi Wagner va jugar aquesta carta. Tot i que va viure en el segle XIX, molt abans que el nazisme és fes fort a Alemanya, el propi músic era un entusiasta de la provocació permanent. Com en un Sálvame de luxe, abans de que s’inventessin els talk shows televisius el compositor va ser un gran instigador de la polèmica constant. Per exemple, son conegudes les seves baralles amb Mendelssohn sobre els jueus.
Dins les entranyes del diable
Una altre element, no menor, que defineix aquesta terra de Wagneriana és la reforma protestant. Ens situaríem en les veritables “entranyes del diable” com haguessin dit les autoritats vaticanes fa uns anys. Si bé es cert que el gran pare d’aquesta revolució teològica i cultural, Martí Luter, va néixer i morir a Eisleben -a l’actual Saxònia-Anhalt-, cal fer esment que és a Wagneriana on es forjà realment el luteranisme. Primer a Erfurt, avui capital del land de Turíngia, on Luter va fer-se gran. Després a Wittenberg, on penjà a la seva església les famoses noranta-cinc tesis que van fer esclatar el conflicte amb la jerarquia de Roma, i on també va viure molts anys casat amb una monja. Finalment, al castell de Warburg, a Eisenach, on la tradició explica que va se aquí on el frare va veure el diable, i on va traduir les sagrades escriptures a l’alemany. A Wagneriana, doncs, es crearen les bases de l’heretgia, per dir-ho en terminologia catòlica.
Martí Luter (1483-1546) és un dels més importants protagonistes de la nostra història, que els països catòlics no hem sabut encara reconèixer. El seu enfrontament amb les altes instàncies religioses i polítiques al Renaixement va ser el detonant d’un enfrontament que dividí els europeus durant dos segles en dures i sagnants guerres, i que portà al continent a una fractura cultural, per molts invisible, pero que avui encara existeix.
No tota Alemanya és protestant es clar, però sí gairebé la totalitat de Wagneriana, i això es molt important per entendre que és avui Alemanya, en tant que rovell de l'ou i essència del país. Luter és un dels emblemes d'aquesta Wagneriana imaginada per que va forjar un caràcter que, penso fermament, va ser clau en la història d’Alemanya. Durant molts segles Alemanya era només un conjunt de petites identitats agrupades per fidelitats en torn a l’idea d’Imperi, sí de Reich, i al seu emperador. Això sí, aquest era un imperi confederal, no centralitzat, i l'emperador no manava massa a la pràctica. Per això, probablement, va ser una institució que s'allargà més de mil anys en el temps, fins l'arribada de Napoleó.
Luter és el primer que tradueix la Bíblia a l’alemany. No és un fet anècdotic. Amb ell s'obra pas la cultura popular alemana i comença la decadència del llatí. És el primer que dóna sentit a la voluntat expressa de ser alemany, i tot i que es cert que el nacionalisme alemany no naixerà fins dos segles després amb el Romanticisme, estic convençut que sense Luter aquest no hauria nascut mai.
El frare agustí Luter era de cultura i tradició saxona, com Wagner, però va anar a estudiar a Turíngia, a Erfurt. Va retornar després a la seva terra natal a l’Alta Saxonia, però per fer front a la ira de l’emperador Carles V i del Papa de Roma va haver de tornar a Turíngia a refugiar-se a casa d’un dels seus protectors, que el va acollir al castell de Wartburg d'Eisenach. Allí, amagat del món, va aprofundir en la reforma que proposava per l’església i el cristianisme. Aquell luteranisme nascut a Wagneriana va trencar motllos, i des d'aquí s'expandí per mig continent, i al Nou Món.
Abans, però, la fe i les idees de Luter van quallar a Wagneriana, i és aquí on es van interioritzar en primer lloc els grans elements simbòlics que definirà l’ètica luterana: l’individualisme, la perseverança, la idea privativa de religió, els valors de l’esforç propis l’esperit fundacional del capitalisme, la predestinació, l’austeritat, la frugalitat com a model de vida... i clar, també la teologia de la prosperitat. Potser, per això, Wagneriana és una de les terres mítiques on la seva gent presumeix més d’eficiència, eficàcia, efectivitat i tants “ef’s” com us pugueu imaginar. Estem a les arrels d’una mentalitat que ha fet gran un país com l'alemany. Un país que malgrat haver comès greus errors històrics, i tan fora de mida com la Primera y la Segona Guerra Mundial, ha estat capaç en poc temps de tornar a conduir la política i l’economia de la Unió Europea, qui sap també si per deixadesa o incapacitat dels altres socis.
Tanmateix, sense la reforma que es va forjar a Wagneriana això no hauria estat possible. Aquí va néixer l’ètica emprenedora de la que parlava tant un altre fill d’aquesta terra, Max Weber. Una ètica també que considera que el pecador havia de purgar llargament els seus pecats més enllà del penediment. No valia un confessionari i quatre oracions com a perdó. Era massa fàcil i s'obria la porta a la corrupció. L’austeritat merckeliana que avui s’imposa a Europa es filla de Wagneriana.
Cal dir, però, que de la mateixa manera que qui parlava fa setanta anys de l'altiva raça ària era un home baixat, morenet i amb mig bigoti estret nat al nord d'Austria estava molt allunyat d'aquell estàndard que pregonava, Wagner també va ser un exponent d'aquesta contradicció aparent entre l’esperit de superació de l’ètica protestant i la seva biografia. Dit en altres paraules, Wagner va ser al llarg de tota la seva vida un "vivales", un tipus molt allunyat d'aquesta ètica del treball que pregonava el luteranisme. Tot i així no se li pot negar a Wagner la seva constant lluita per viure la música, a la seva manera. A Wagner només l'interessava la música que ell feia, i per aconseguir-ho era capaç de convertir-se en el lacai i el pocavergonya més fervorós de la cort del regne de Baviera. Wagneriana promet, i no calen valerianes.
