Te llaman "perla preciosa" -1
“Te llaman 'perla preciosa' los hombres cuando te ven, y yo te llamo la reina, la reina de mi querer. ¿Te acuerdas la noche aquella en que tus ojos miré? Te vi tan linda y bonita que jamás te olvidaré. Tu lindo pelo, tu linda boca, tus lindos ojos recordaré, por que te llevo dentro del alma desde la noche que te miré"... No és aquesta una declaració d’amor, o potser sí, però sobre tot és l’inici d’un conegut pasdoble que sempre sonava en les festes majors dels meus records. Allí amagat sota el gran carretó d'un tractor que feia d’escenari, en un racó perdut en la foscor de la nit o mirant des del balcó de la casa dels meus avis -que donava a la plaça- contemplava el ball de festa major i escoltava la lletra d’aquesta cançó.
Sempre m’agrada escoltar les lletres de les cançons. Sempre hi ha coses a aprendre. Però en aquella època només ho feia per instint. Seguia també el ritme amb els dits i veia com tocaven els músics, aquella novetat caiguda del cel que acabava d’arribar al poble. Però també m’ho passava molt bé mirant com ballava la gent, mentre sonava un pasdobles com aquest. Obserbava com els balladors es parlaven a cau d’orella, com es generaven complicitats entre ells, o com senzillament tancaven els ulls quan intentaven seguir el ritme 1, 2, 3.... El panxut pocavergonya que mirava d’aprofitar avui que la dona estava contenta; la senyora madureta que volia més, més i més, potser temerosa que la joventut se li escolés entre les mans; la parella perfecta que anava de conjunt, i que envejablement sincronitzava els seus moviments orquestrals.
En alguns casos em fixava en la manera com les parelles de ball s'agafaven les mans o es penjaven al coll, les distàncies que es marcaven els cossos, el pas que seguien els seus peus 1, 2, 3... i sobre tot m’agradava perdrem en les mirades i les faccions que marcaven les seves cares mentre de fons sonava la música. I pensava, en que deurien pensar aquella gent en aquells moments? Potser... Per fi ha arribat la Festa Major? Què bé que estic nena, no ho hauríem de repetir més? Qui ho sabrà mai. En aquella època no es confessàven aquestes confidències.
Malgrat les aparences, tal vegada, potser els balladors no fruïen tant del moment com es podria esperar, i es perdien en els seus maldecaps particulars. Aquella estúpida discussió d’abans de dinar, la darrera que n’havia fet el trapella de casa o potser un embolic a la feina o al tros. Per qué sí, en aquella època molta gent es guanyaven la vida al tros, de sol a sol.
Es clar, els coneixia a gairebé tots ells. Bé conèixer és una manera de dir. Què deuria conèixer un marrec d’onze o dotze anys dels seus veïns? Ben poca cosa, segur. Conéixer és, pot ser, un verb massa presumptuós, però el cert és que jo sabia els seus noms, i molts dels seus hàbits. El que feien, el que deien i com ho reien. Els havia seguit moltes vegades al bar, a l’hort i als carrers d’aquell petit poble de Ponent on passava els llargs dies d’estiu, a ca l’àvia. Bé de fet allí ll'anomenàvem a cal padrins.
Tot això em donava a dret a creure que els coneixia prou bé. Sí conèixer, de nou. La pastissera i el seu marit, el guapo del poble, mirant sempre amb supèrbia mentre deixava escapar un somriure maliciós a l’esquena del espòs. Els de casa Faus, amb el seus ridículs i primaris moviments dansaires, tan arítmics com patètics, però ple de ganes i voluntat. La de cal Tiburó que es volia menjar el món, i estava disposada a empassar-se el que calgués per aconseguir-ho, fins i tot acceptant que qualsevol baixés la mà més del compte. També, no tan voluntariosa, la filla del metge. Una dona sense cap defecte. Llàstima que s’hagués deixat enredar per aquell pòtol de Can Xai. Ara, que ja li començava a arribar el temps de l’arruga, i tampoc sabia com fer front a la fuga.
Estava en aquella edat meva en la que em fixava en aquestes coses. Als onze o dotze anys, un nen ja té sentiments i sensacions pròpies, i no el distreu una faldilla mal posada o una carantonya que no sigui la mare. Ja sap qui li cau bé, i qui malament, amb qui és pot fer el simpàtic i qui serà sempre desagradable. No cau en les temptacions dels adults, i es sap reprimir les d'infant, i sobretot entén perfectament que volen dir un gest o un ulls plorosos. No és un home de dret, però ja està fet. Ha arribat a la maduresa de la infància abans que l’adolescència ho perverteixi tot amb els seus estirabots hormonals. Diria que a petita escala aquesta edat equival a aquella plena de sensatesa i raonament que es té entre finals del quaranta i els cinquanta llargs, quan ja savi de la vida, encara no s’ha agafat el camí de baixada, aquell on s’accepten continuament les rebaixes de tants objectius vitals.
Passava tot això i la melodia del pasdoble semblava no acabar-se mai, 1, 2, 3...: “ Los claveles y las rosas se tendrán que marchitar, cuando pasas tan preciosa con tu ramito de azahar Te querré toda la vida. No te quisiera perder. Eres la flor perfumada que yo siempre guardaré. ¿Te acuerdas la noche aquella en que tus ojos miré? Te vi tan linda y bonita que jamás te olvidaré”.
