Te llaman "perla preciosa"-2
Ha plogut molt des d'aquells dies. Temps després, quan em vaig fer més gran i vaig arribar a aquesta etapa de l’edat adulta que explicava abans, vaig saber més coses de la Perla preciosa, d’aquella gent que ballava a la plaça, de les mil històries amagades del meu poble d’estiu. Les coses no són sempre el que aparenten. Quantes sorpreses.
També vaig saber més sobre aquells músics que arribaven de no sé sap on, i feien trontollar aquells plàcids dies d’estiu amb els seus cants de sirena. Eren els meus ídols llavors, i quan acabava la Festa Major, la canalla els sortiem a imitar amb pots de Colón, el detergent de moda, i bastons que simulaven guitarres i trompetes pel mig de la vila.
Vaig descobrir que aquell pasdoble que sonava tant, el Perla preciosa, l'havia popularitzar un grup musical d’Amposta, a les Terres de l'Ebre, a inicis dels anys seixanta dit Los Junior’s. Probablement van pujar a tocar al meu poble d'estiu alguna vegada, però no podria afirmar-ho ara, encara que em sona del tot el seu nom. Tot i així no n’he tret l’aigua clara d'alguns detalls, especialment si van ser ells qui van composar la peça, o senzillament la van difondre com ningú. En Joaquim Roda Fibla, en Juanín Vidal, l’Antoni Solé, en Carles Valldepérez, i més músics dels quals desconec el seu nom assejaven en hores intempestives de la nit, al final de la jornada laboral, per després els caps de setmana i els estius anar a fer bolos i treure’s algun duret de més. En el repertori no hi fallava mai aquella Perla preciosa que tant semblava agradar.
Pel que m’han explicat, aquest Los junior’s van presentar-se amb aquesta cançó a un festival que es feia a finals dels anys cinquanta a Terol, i que organitzava l’amo d'un hostal -l'Alfonso II- d’aquella localitat, amb l'ajuda de Radio Teruel i l’Ajuntament de la capital aragonesa. El conjunt ebrenc va guanyar el primer premi fent sonar el Perla preciosa, i això els hi va permetre no sols enregistrar un disc, sinó signar moltíssimes més actuacions pels propers estius. Tenien feina assegurada per anys i panys amb actuacions a Catalunya, el nord de València i l'Aragó. No estava gens malament!
Jo crec, però, que que el premi més gran que van aconseguir va ser arribar a tastar la glòria. Des d’aquell dia el Perla preciosa els va acompanyar fins a la resta de les seves vides, per que alguns d’ells desgraciadament ja no hi son. Així és. A Terol se’ls hi va obrir un món a Los Junior’s, i encara avui entre els més vells del sud i oest de Catalunya se n’enrecorden d'ells i de la seva cançó. No conec cap pasdoble que sigui tan aplaudit en aquelles terres quan només comencen a sonar els primers acords a ritme de 1, 2, 3... Hi ha orgull de melodia, satisfacció pel ball, i segurament també muntanyes de grats records entre molts dels joves d’ahir. Los Junior’s havien deixat petjada.
En aquella època, la música en directe s’escoltava per Festa Major, i poca cosa més. La resta de l’any només quedava el consol de la ràdio. No obstant, es vivien dies d'efervescència i profunda transformació en aquells principis dels seixanta. El nou règim sorgit després de la Guerra Civil havia imposat uns nous-vells ritmes en aquella Espanya que suposadament havia renascut al 39. La canción ligera española, els sons d’alguna tonadillera i molta música d’arrel militar com el propi pasdoble estaven a l'ordre del dia des de llavors. Però la victòria nord-americana després de la Segona Guerra Mundial va oferir nou aire fresc a aquest panorama, igual que la moderna música italiana arribada al port de Barcelona amb els primers motors FIAT, base d'aquells SEAT que ho van canviar tot.
Moltes bandes i orquestrines d’aquest país, que giraven sobretot per les festes majors que hi havia entre juny a octubre, se'ls hi va girar feina. A finals dels anys cinquanta i inicis dels seixanta, al menys a Catalunya, tot bon conjunt de Festa Major havia de tenir en el seu repertori els trombons del Glen Miller i les pel·lícules com Begin the beguine, els boleros del gran Machín, els sons de les peces del folklore mexicà, els èxit italians del festival de San Remo, a més dels citats pasdobles i alguna canción ligera española, com a mínim.
Pels més nostrats, quedava també una altra satisfacció. Començaven a escoltar-se per les festes majors dels pobles aquells hits que interpretaven músics locals gràcies a les primeres discogràfiques: A mi, Costa Brava del vallenc Ramon Calduch; el Murallas de Tarragona de Bernardo Ríos; el Sexteen tones del barceloní Josep Guardiola, i fins i tot algun toc excèntric i "trompetero" del maresmenc Rudy Ventura. Tot coronat per un sempre Pel teu amor. Sí, aquell "Rosó, rosó, llum de la meva vida. Rosó, rosó no desfacis ma il·lusió” que no podia faltar mai. I es clar, aquell Perla preciosa de Los Junior's. Òbviament, parlar llavors de Nova Cançó catalana, Rolling Stones i Beatles era cosa d’extraterrestres, procedents de més enllà de la Via Làctia i potser de més enllà.
Los junior’s se'n van fer un tip de tocar el Perla preciosa, pel sud i oest de Catalunya. Van tenir que pagar algun preu pel seu èxit, però jo crec que si els hi poguéssim preguntar ara, crec que tornarien a repetir la història viscuda en la seva totalitat. Van musicar altres èxits com Imán, Lágrimas de novia o Mil besos, però res va pegar tan fort com el Perla preciosa. Això sí, la discogràfica els va obligar a canviar algun petit fragment de la lletra de la cançó. Per exemple un “Reina de mi querer” per damunt del “Reina de mi Teruel” original, doncs el concurs al que es van presentar obligava a que les cançons tinguessin alguna menció a la capital aragonesa organitzadora del concurs. La discogràfica, en canvi, no estava per gaites.
Després el cantant solista va haver d’afegir uns breus “Con tu clavel en el pelo, y tu mantilla chillona. Es mi cante para tí. ¡Olé! mujer española” per afavorir les bones consciències del moment i les autoritats que ho remenaven tot, militars per suposat.
La banda d’Amposta no era l’únic grup musical de la capital del Montsià. Era una més d’altres que hi havia en aquest petit centre comarcal del sud de Tarragona on des de sempre hi ha hagut una important atenció a la música. Estem en un lloc on hi ha tradicions populars molt arrelades com els bous, els cercaviles, els gegants, les trobades gastronòmiques i les manifestacions al voltant de les jotes, i a les nits de festa major eren obligades també les sessions de ball amenitzades amb bandes, orquestres i conjunts sorgits d’una pedrera que van ser les societats musicals.
Sí, aquest es el gran secret d'Amposta. Les societats musicals. Aquesta és la clau que ho explica tot. Pels volts de 1915 van sortir dues entitats que van ser capaces d'aprofitar tota l’energia musical que circulava Ebre avall: La Unió Filharmònica d’Amposta, coneguda com La Fila, i La Lira Ampostina. I ja des d'un bon principi, deurien tindre certa traça aquest músics d’Amposta sorgits d’aquestes dues entitats, La primera socieltat, La Fila, al 1923 ja va començar a guanyava guardons. Una banda de La Lira al 1933, a les festes de Falles de València, va aconseguir triomfar en el concurs de pasdobles amb un premi accèssit.
Després va venir el desastre. Les guerres ho solen esguerrar tot, i la del 36 gairebé fa malbé aquest patrimoni i aquesta energia. Només un miracle va salvar la passió per la música a Amposta, i afortunadament això és el que va passar. Tanmateix, aquesta és una altra història que explicaré un altre dia, així que si us sembla, 1, 2, 3... Ballem? "Tu lindo pelo, tu linda boca, tus lindos ojos recordaré, por que te llevo dentro del alma desde la noche que te miré. Los claveles y las rosas se tendrán que marchitar cuando pasas tan preciosa con tu ramito de azahar. ¿Te acuerdas la noche aquella en que tus ojos miré? Te vi tan linda y bonita que jamás te olvidaré...".