La primera primavera dels grecs
En aquests dies on ser grec equival a ser també protagonista d’alguna de les tragèdies d’Èsquil i Eurípides, o potser víctima del destí com a l’Antígona de Sòfocles, no estaria de més recordar els orígens de la Grècia contemporània. Un país on la història es vincula en excés a l’Antiguitat clàssica, i massa poc amb el passat més recent, no considerant que la Grècia d’avui va néixer políticament fa dos-cents anys fruit d’una insurrecció popular, i no com a producte de la democràcia atenenca de Pèricles.
Segons la història oficial, els grecs van començar a guanyar la seva llibertat quan uns molt indignats pastors de la Grècia més pobra es van aixecar contra la tirania de l’home més poderós d’Orient, el soldà de Constantinoble. Ho van fer a la muntanyosa península de Mani, al sud del Peloponès, i el seu gran mèrit va ser derrotar a la guarnició otomana que hi havia a Kalamata. No va ser un senzill amotinament, com ja havia passat en altres ocasions, sinó una guspira que va iniciar un enorme incendi en aquest sec i vell bosc mediterrani. La insurrecció dels maniotes va esdevenir una autèntica taca d’oli pur d’oliva que es va estendre por tota Grècia, i va començar a guanyar suports.
Estem però a la primavera de1821, i cal considerar el context europeu del moment. Napoleó està a punt de morir al seu exili a l'illa de Santa Helena, i a Europa s’imposava la pau acordada a Viena pels seus enemics. Ningú volia tornar als dies revolucionaris del passat, i per això la Santa Aliança estava disposada a evitar que al continent europeu s’aixequés la bandera de cap nova aventura revolucionària. Por això, al 1823 s’envià un exèrcit a Espanya, conegut com “els 100.000 fills de Sant Lluís”, per acabar amb el Trienni Liberal de Riego, i es posà fi a aquest experiment. El mateix passà a Portugal amb la revolta dels liberals de Porto. Les potències també van estudiar que fer amb Grècia. Ahir com avui, podriem equipar els "homes de negre" de Brussel.les amb els soldats de la pau de Viena.
Mentrestant, els grecs insurrectes s’havien fet forts en els lloc on va triomfar la revoltat i els seus dirigents dicidiren citar-se a Epidaurus, al nord del Peloponès. L’1 de gener de 1822 aquest declaraven formalment la independència de Grècia i seguint el model dels constitucionalistes nord-americans del 1776 i francesos de 1789 aprovaren provisionalment una Carta Magna, una assemblea legislativa i un executiu. S’oficialitzà també un codi civil, adaptació del napoleònic de 1807, i s’establiren indemnitzacions de guerra. El primer president d'aquest primer executiu grec es va dir Alexandros Mavrokordatos, un mercader de Constantinoble. Una altra declaració de principis sobre com s'imaginaven els grecs insurrectes el seu futur. Va néixer la Primera República Helena amb capital a una ciutat que havia estat veneciana molts segles, Nàuplia (i que per cert va portar durant anys els nom de la Nàpols de Morea). Mai ningú havia arribat tan lluny des dels dies de Napoleó.
No obstant, l’enemic a batre pels grecs era massa fort, i els otomans van contraatacar. Grècia no podia ara tornar-se enrere, però quedava clar que tampoc podia seguir endavant i lluitar sola. Per això algunes de les elits que encapcelaven la revolta van començar a cercar nous aliats. Es va començar a pagar les primeres minutes d’un deute que arriba fins als nostres dies.
Finalment, a conseqüència del suport popular dels carrers de Londres i París -portats pels nous aires del Romanticisme-, les grans potències europees van canviar d'opinió i van decidir oblidar-se dels acords de Viena, i acceptar que a l'Egeu calia una nova cartografia. A partir de 1827 França i Anglaterra es van sumar oficialment amb els revoltats, i gràcies a aquesta circumstància Grècia guanyà la seva llibertat al 1830. ¿He dit llibertat? No. Europa mai va acceptar la constitució de 1822 d’Epidaurus, i imposà a Grècia una monarquia a partir de 1832. L'escollit va ser un alemany de la casa Wittelsbach, parent de la inefable Sissí, qui va esdevenir el primer rei dels grecs. Aquest, però, somiant amb la glòria del passat obligà a establir la nova capital del regne a Atenes, llavors un llogaret de poc més de 10.000 habitants. Els alemanys ja no marxaran mai més d’allí. D’aquelles noces, aquests confits, se’n diu en català d’aquestes males experiències. Cal saber una mica d'história quan pensem en el present. A una banda, i a l'altra de la Mediterrània.