La Camarga, alguna cosa més que un restaurant
En els llibres d’història del futur, on s'analitzi la Catalunya de primeries del segle XXI, sortirà, segur, la menció al famós dinar que es va fer al restaurant La Camarga. Però el llegir no ens hauria de fer perdre l’escriure, i sovint s'oblida que més enllà del fangar de la pugna entre partits polítics, el nom d’aquest restaurant del carrer Aribau de Barcelona fa esment a un dels paisatges més fantàstics i propis del ponent mediterrani, no massa lluny de Marsella.
El cert és que la costa nord-occidental de la mar nostra ha estat sempre un lloc ple de maresmes, llacunes i canyissars. Un país de tolls, tot plegat. Bons exemples d’això en són el que en queda avui de l’extensa Albufera que hi havia prop de ciutat de València, els deltes de l’Ebre i el Llobregat, la Maremma toscana, prop de Grosseto, i el marjals que provoca la fi del riu Arno prop de Pisa. També ho és la denominació de la comarca de Mataró.
A més, l’arqueologia ha demostrat que aquest paisatge era molt més extens. Als voltants de l’antiga ciutat grega d’Empúries, entre les desembocadures del Ter i el Fluvià, hi havia una extensa zona pantanosa del que queda com a record el petit entorn del aiguamolls de l’Empordà. També l'avui pla de Barcelona era literalment, en temps dels ibers, una autèntica fanguera més enllà de l’actual Gran Via gràcies a una terra ben plana que arribava a les platges amb un gran nombre de torrents, rambles i rieres d’aigua dolça que hi anaven a morir. L'estació de metro Llacuna és un record a aquest passat.
Aquest és, per tant, una imatge de com ha estat històricament el paisatge d'aquesta ribera mediterrània on hi predominen els sòls argilosos i on es produeixen també els deltes d’alguns dels rius més importants de la conca mediterrània com l'Ebre i el Roina. No és un fenomen exclusiu d’aquest racó de terra, per que com tothom sap, també a la Mediterrània hi ha els aiguamolls de Venècia o els pantans provocats pel delta d’un dels rius més llargs del Planeta, el Nil. Però sí estem davant el racó de mar on aquests espais de ribera, canyes i aigües estancades són més abundants.
Santa Maria de la Mar
La zona més emblemàtica d’aquest terra enxipollada del Mediterrani més septentrional, voltada d’aigües fresques i altes muntanyes a la llunyania, és la Camarga, una regió natural d’uns 750 kilòmetres quadrats -més o menys com l’illa de Menorca- plena de bordois i bassals, de braus i ocells, de camps d’arròs i gitanos, que sorprèn per la seva particularitat, grandària i identitat.
La Camarga és fruit del delta provocat por la desembocadura del gran riu que ve dels Alps, el Roina, que també recull les aigües dels Vosgos i el Massís Central francès. Presenta una forma triangular limitada pel Grand Rhone, el Petit Rhone y el propi mar. Plana com una xapa, qualsevol munt que sobrepassi els dos metres i l’alçada d’un arbre sembla veritablement un turó. Tanmateix, és un paisatge seductor tant per la frescor de la seva primavera, com per les boires de la tardor, on normalment un sol aclaparador al migdia abrasa una terra esquarterada per mil canals i rierols, i un gran passeig central que és la carretera que va d’Arlès a Saintes Maries de la Mer.
Viu al límit, però, La Carmarga. L’extensió mai acabada dels arrossers, les aigües torrencials del Roina, quan la climatologia mediterrània es torna boja, la ofensiva sempre present de la mar salada i la cada dia més important invasió turística semblen comprometre el seu fràgil equilibri ecològic. Front a aquest perills, les creixents pinedes que s’hi aixequen; l’augment de plantes resistents a la sal com el ginebre i el tamarinde; la protecció a unes aus que troben al Parc Ornithologique de Pont de Gau el seu refugi, i la cura al cavall i al brau com en una devesa d’Extremadura o Andalusia s’han demostrat com a bons antídots a aquest atacs, i a més han acabat convertint-se en signes de referència del lloc.
Val la pena perdre’s per aquest indrets i contemplar aus i cavalls, braus cuidats com a tresors, i canyes i fangs que es creuen en el moment menys esperat. Tot respira a un ambient familiar pels que som nats a la Mediterrània. La casa tradicional de La Camarga és, pràcticament, un còpia de les barraques de l’Albufera; l’agricultura que s’hi practica, la del delta de l’Ebre; l’estimació pel cavall, l’aire de les grans planures de la Tessàlia grega que va permetre llegendes com les de Pegassus; els mosquits de la Maremma a Itàlia, els atabalaments de l’estiu.
És interessant apropar-se a un dels extrems d’aquesta planura, Saintes Maries de la Mer, veritable capital de La Camarga, i també llogarret de referència per a molts dels gitanos francesos. Aquí cada tercera setmana de maig es celebra, com en una romeria rociera, un retrobament d’aquesta comunitat a partir d'una festa mariana. Una tradició que neix d’una llegenda al voltant de Sara, una de les tietes de Jesús, i María Salomé, mare de dos dels apòstols, que van tenir que escapar urgentment de Palestina. Ho van fer en una barca sense rems ni velam, només empentada per l’energia de les seves creences, fins que van ser arrastrades a aquestes costes de la Provença, on van començar a difondre la bonaventura de la nova fe.
Els gitanos venen, sense interrupció, des del el segle XVI a aquesta Santes Mares de la Mar. Aquí planifiquen les seves noces, els batejos i qualsevol esdeveniment mentre cada 24 de maig transporten a espatlle, com si fos la Setmana Santa, una estàtua de la santa Sara, negra per cert, des de l’església principal de la vila fins a la platja, on gitanos i imatge -com tota La Camarga- son beneïdes per un bisbe i la immensitat de les onades del mar. Mare de déu santíssima, aquesta mar nostra és extraordinària. Aquesta Camarga sí que m’agrada més.